Encara que d´entrada podria no resultar creïble, crec que podria afirmar-se que el món no és avui més competitiu, sinó que, simplement, s´ha modificat l´àmbit en el que es dirimeix la competitivitat. Aquest canvi d´escenari està tenint, tanmateix, enormes repercussions que donen una nova significació a la pròpia competitivitat. Començo fent referència a la "competitivitat" perquè crec que és el que prima a la recerca de la "productivitat" i, per això, ens pot ajudar a precisar, o adequar, el concepte d´aquesta, sobre tot per tal d´obtenir conclusions útils.
Sense entrar a l´interessant debat sobre el model de consum, parteixo de la base de que a la societat, també a la seva part constituïda per la classe treballadora, l´interessa disposar cada dia de més i millors béns i serveis. I de que el procediment per a la seva distribució és el mercat, en el qual consumidors i productors intervenen des de posicions i interessos diferents però complementaris, i amb l´objectiu comú de que aquests béns i serveis puguin circular, passar d´uns als altres, del productor al venedor i d´aquest al consumidor.
Amb aquestes premisses vaig a fer algunes consideracions en relació amb la proposta de José Luis López Bulla.
Als estudis i als discursos es fan servir moltes vegades xifres de la denominada productivitat per país. Recentment, la Confederació Europea de Sindicats, en base a estudis d´Eiro, senyalava que la productivitat per hora, en relació a la mitjana de la UE-15, era del 86,1% a Espanya, del 94,3% al Regne Unit, del 103,4% a Alemanya i del 112,3% a Holanda. Xifres interessants que senyalen tendències, però poc significatives en realitat en relació amb la competència en el mercat internacional d´un producte concret i dels riscos concrets de deslocalització o de relocalització de tota o d´una part de la seva producció, o de les noves inversions necessàries per al desenvolupament competitiu d´aquesta.
Els problemes de competitivitat, i per tant els de productivitat o relocalització, són, certament, molt diferents quan es plantegen en relació amb un bar o un hotel de la Costa Brava o un altra costa espanyola (no exemptes, tanmateix, de problemes de competitivitat), o quan es refereixen a una refineria, a una fàbrica de cotxes o a la producció de camises. I per a aquestes, per a les camises, no és el mateix considerar les de venda a les grans superfícies comercials que les de marca i disseny adquirides a botigues de luxe.
Per això, la productivitat o competitivitat mitjana d´un país constitueixen paràmetres a considerar, i molt seriosament, des de les institucions, per tal d´orientar la política educativa de la població en general, també la de la formació professional dels treballadors... Però per tal d´examinar mesures concretes en un sector, les seves necessitats a curt i mig termini en inversions productives, en formació dels seus treballadors en general i també dels seus directius, convé analitzar les seves xifres específiques i intentar entendre les característiques i dimensions dels seus problemes.
Aquests dies estem vivint de nou la justificada alarma per les importacions de roba xinesa. Es presenten xifres que espanten i que, a més, dificulten un seriós anàlisi dels problemes que es plantegen. Són xifres que ens podrien portar a la ràpida i fàcil conclusió de que no hi ha cap possibilitat de fer front al problema de competència que apunten. I, si així fos, ja no faria falta seguir cavil·lant al respecte. Però si explorem una mica en les dades i en els seus significats, podem arribar potser a unes altres conclusions, menys fatalistes, i per això més exigents, en relació amb les necessàries mesures a prendre.
D´uns treballs del centre d´estudis francès Secaphi-Alpha de l´any 2002 sobre els integrants del cost d´una camisa a França i a la Xina, resulta el següent: la mateixa camisa a França té un cost 1,5 vegades el de la Xina; mentre els salaris francesos per hora de feina eren quasi 40 vegades els xinesos, el cost de mà d´obra de la camisa francesa era "només" el triple que el de la xinesa; això suposa, a més, que mentre a França el cost laboral era el 53% del total, a la Xina era del 28%.
És evident que per als mateixos conceptes les xifres d´aquest any 2005 ja no són les mateixes, els percentatges seran certament diferents, però expressaran les mateixes i curioses proporcions o desproporcions a que apunten els del 2002. I em serveixen per subratllar que si volem abordar amb seriositat l´evident problema del comerç mundial en quant als costos de la mercaderia (que no és l´únic a considerar) s´han d´examinar els múltiples factors que hi intervenen.(1)
És per això que una de les meves conclusions és que hauríem de profunditzar en el que venen denominant-se "costos laborals unitaris" (CLU) per tal de considerar el cost de la mà d´obra per unitat de producte, encara que a vegades es confon amb el cost per unitat de temps de treball, molt diferents evidentment, conceptualment i quantitativament. Vull afegir que en la competència en un mateix producte, és a dir, en un mateix mercat, una de las variables essencials serà tal cost salarial o laboral per unitat de producte, juntament amb els costos tecnològics, les inversions en I+D+i (posant èmfasi en aquesta última, és a dir, la innovació), sense oblidar-nos certament els financers i d´altres. Poques empreses treballen, no obstant això, amb els CLU dels seus productes a l´hora de discutir de salaris i organització del treball amb els seus treballadors, i em consta que algunes ho ignoren.
Encara una altra consideració. La productivitat o la competitivitat han de referir-se a mercats relativament homogenis. Per parlar de nou del tèxtil i de la Xina, aquest país ens està envaint de camises i altres productes tèxtils, però a la Xina comença a haver-hi un mercat important de camises "made in Italy", pot ser-hi per aquestes i altres productes tèxtils "made in Spain", perquè des del punt de vista del propi consum són ja productes diferents. Així ho ha entès el sindicalisme europeu que, provant de rebutjar els tics proteccionistes, juntament amb la defensa dels drets socials i mediambientals -de la producció i del producte- en el comerç mundial, planteja l´exigència de reciprocitat en aquest, obrint les fronteres xineses i eliminant barreres aranzelàries i no aranzelàries en front dels productes tèxtils europeus.
Parlem doncs de productivitat i de competitivitat, i de costos laborals unitaris, aquests conceptes i termes ja no constitueixen un tabú per a quasi ningú, hem superat l´etapa en la que les paraules feien por a algunes persones ("són conceptes molt perillosos perquè els ha encunyat la patronal" deien alguns insignes i trasnochados sindicalistes d´aquest i altres països), i hem entès que a tots interessa millorar l´eficiència de les nostres empreses. La discussió, la discussió de conceptes i també la confrontació d´interessos, es situa ara en els mitjans per tal d´assolir aquesta major competitivitat i en la manera de distribuir els seus resultats.
Traducció a càrrec de Núria Escoda
NOTES:
- Encara que no és matèria directa dels treballs proposats en aquesta ocasió, la sola consideració d´aquestes xifres pot ajudar a entendre que hi ha un altre factor d´inestabilitat -positiva en aquest cas- de totes aquestes consideracions. Em refereixo a les reivindicacions dels treballadors xinesos i d´altres països que legítimament, lògicament i inevitablement, exigiran millores en les seves condicions de vida i de treball, cosa que va modificar més d´una de les components d´aquests càlculs. La intervenció del sindicalisme internacional en aquest contenciós, recolzant les reivindicacions dels treballadors dels PVD, no solament serà una expressió de solidaritat altruista, sinó una contribució a reequilibrar el món, a l´hora que a desenvolupar un incipient mercat de molts productes a la Xina. Algunes empreses així ho han entès ja que estan invertint a la Xina, no tant per exportar el que s´ha produït allà, sinó per vendre els seus productes en el previsible mercat interior xinès.
Publicat en LaRevista online del CTESC
No hay comentarios:
Publicar un comentario